Carme Escales Jiménez, periodista, és el Premi Infermeria i societat Difusió i comunicació de la professió infermera. El jurat ha valorat com ha donat visibilitat a diferents àmbits de la professió, la seva sensibilitat per donar veu al col·lectiu amb un llenguatge entenedor.


S’ha posat en valor les entrevistes i articles realitzats per aquesta periodista, especialment des de les pàgines d’El Periódico de Catalunya, del que n’és una col·laboradora habitual. La seva sensibilitat envers les infermeres i visió sobre l’aportació d’aquest col·lectiu a la societat amb un llenguatge entenedor, contribueix especialment a la projecció social de la professió.


En boca de la pròpia periodista: «Abans que una periodista com jo publiqui una entrevista o un reportatge, la mateixa vida els prepara. En les cases, les botigues, les fàbriques, els hospitals i els CAP’s, les històries neixen i es connecten amb narradores com jo. I amb les de les infermeres jo hi connecto de manera especial i espontània –perquè no sé dir on comença la meva impressió del que fan-. Les veig i les sento com un coixí de la salut. Hi van ser quan vaig arribar al món i hi són també al costat de tants finals de batecs. Les veig suavitzant el patir i acompanyant sempre darrera d’un timbre que les connecta amb la vida de tantíssima gent.

Sense adonar-me’n he anat fent fotografies internes, recollint emocions i regals de cura en mans d’infermeres, des de petita, de manera inconscient. De la que em deuria posar el guix al braç quan em van empentar tobogan avall; la que em va treure els punts de la mà que una branca d’arbre em va esquerdar; la que tenia cura del degoteig de sèrum dels meus familiars, dels meus amics, mentre jo els vetllava.

Sempre que puc vull tenir-les amb mi també fent coixí en els meus textos, als meus reportatges de salut, a les meves entrevistes de vides senzilles, fent de coixí d’emocions, per la seva dedicació a les persones d’una manera tan directa, fent costat als pacients. Les infermeres que jo sí que veig són professionals com la Maria Marí, que va arribar en vaixell des d’Eivissa, joveníssima, amb una maleta a la mà, il·lusionada per estudiar Infermeria. Era l’any 75. Porta 40 anys, una vida, ajudant a néixer. La Maite Castillo, que va fer dels playmòbils un preciós mitjà per endolcir l’entrada a l’hospital per al seu fill; la Roser Crivillé, infermera d’oftalmologia al Trueta, coixí de tants ullets que anaven perdent la vista com ella sabia que també aniria vivint; l’Emília Bernal, coixí sempre de nit; el Josep, la Cristina Bonhome, que va salpar en un vaixell per ser coixí, altruïstament, dies de vacances entregats als qui salven la vida al Mediterrani cercant un futur que Europa no els dona; el David, l’Alberto... I la Maria Zamora, coixí en l’últim tram, fent bandera dels finals amb caliu, humanitzant i normalitzant la mort de la mà dels pal·liatius. Ella és la protagonista de la meva darrera entrevista a una infermera que he publicat a la contraportada del Periódico de Catalunya. No fa massa dies. No serà l’última història d’infermeres que voldré explicar. Perquè la vida no deixa de preparar històries amb aquestes dones i homes, infermeres que, obrint bé els ulls, tots hauríem de veure. Són mestres de les cures en la nostra societat, coixí sanitari. Un tresor a mimar i a agrair».

Carme Escales publica a les seccions de salut, societat i economia d’El Periódico de Catalunya i col·labora també amb altres mitjans de comunicació com Descobrir, Capçalera (revista del Col·legi Oficial de Periodistes de Catalunya) i Eix (Xarxa Mnactec de Museus). En tots els casos, amb propostes de reportatges de tipus social.

La periodista ha estat també guionista i redactora de diversos llibres, entre els que destaquen els títols “Drets i deures de les persones grans”, de la Fundació Viure i Conviure de Caixa de Catalunya o “9 mesos des de dins”, una guia d’embaràs elaborada amb Eduard Gratacós.